Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/256

gla'ls xavets ò caragolillos que com una renglera d'ams li adornan bona cosa'l seu front lluent y abultat.
 Axís que s'ha refet una mica, tira del pom del trucador y fa ressonar ab violencia la campaneta.
 —¿A quí demana?—preguntan desde dins.
 —¿Que no hi fora la mestressa.
 —Sí senyora.
 —Donchs, míra noya, fés lo favor de dirli que la demanan, y si no està ocupada, li estimaría molt qu'escoltes quatre paraules, si no li venía malament.—
 La porta s'obrí desseguida.
 —Deu te guart, noya, ¿que la podré veure?
 —Ara la senyoreta està esmorzant.
 —¡Axò sí que'm sab greu! ja tornaré, que no's despacienti.
 —Nó, nó; èntri, sègui, aviat sortirà. ¿Quí diré que la demana?
 —Ja veuràs, noya,'l meu nom ja te'l diré, però'm sembla que la senyora no sabrà de quí li parlas. Dígali que hi hà una senyora que la vol veure.
 —¿La gracia de vostè?