Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/258

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dinar y... plèga. Després, al vespre, per no somniar, ofegan la gana ab un boladet d'aquells que per unses n'hi entran més, qu'encara no son a dins del got ja quedan dibolits, que ni escuma dexan per senyal. Ay, nó, nó; Deu me dongui les pessetes per menjar be: bon llit y bona taula; tot lo demés son fantasíes del món. Té, mirèume, quínes cadires més enfarfegades: axò deu ser un cau de pols; tot son munyochs y arrugues. Be, diguèm, es moda; oh, y qu'hauré de posarne a la saleta de casa;'s veu que ara s'estila; però me les faré fer més llises; si axò sembla una granellada! ¡Y no s'hi seu malament! jo creya qu'aquestos enfarfechs d'arrugues havían de fer nosa a l'esquena, però nó; s'aplacan per elles matexes; y a fè que'n so delicada; una arruga que m'hi senti ja no'm dexa habitar. Veyàm, déxam veure còm son fetes: sí, sí, ja ho tinch entès; però jo les vull més curioses; hi posaré unes fundes de cossolí, per que, blanques, llepan massa y aviat se confonen.

 ¡Ave María! be tardan prou per esmorzar: potser menjan peix, que