dinar y... plèga. Després, al vespre, per no somniar, ofegan la gana ab un boladet d'aquells que per unses n'hi entran més, qu'encara no son a dins del got ja quedan dibolits, que ni escuma dexan per senyal. Ay, nó, nó; Deu me dongui les pessetes per menjar be: bon llit y bona taula; tot lo demés son fantasíes del món. Té, mirèume, quínes cadires més enfarfegades: axò deu ser un cau de pols; tot son munyochs y arrugues. Be, diguèm, es moda; oh, y qu'hauré de posarne a la saleta de casa;'s veu que ara s'estila; però me les faré fer més llises; si axò sembla una granellada! ¡Y no s'hi seu malament! jo creya qu'aquestos enfarfechs d'arrugues havían de fer nosa a l'esquena, però nó; s'aplacan per elles matexes; y a fè que'n so delicada; una arruga que m'hi senti ja no'm dexa habitar. Veyàm, déxam veure còm son fetes: sí, sí, ja ho tinch entès; però jo les vull més curioses; hi posaré unes fundes de cossolí, per que, blanques, llepan massa y aviat se confonen.
¡Ave María! be tardan prou per esmorzar: potser menjan peix, que
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/258
Aquesta pàgina ha estat revisada.
