allò, sota'ls serafins. Tot ho tenía: nèta, endressada, diligenta, estalviadora; vaja, pensava entre mi, ara te haurà entrat lo sossego; al últim hauré encertat lo que cercava. Y que son tontos aquesta gent— me deya,—que no se la reguardan... Però, filla, no vaig passar d'aquí, rès més. No hi atinava ab cap cosa dolenta; y a fè que so una arneta, que la que me la vulgui fregir ja cal que matinegi.
¡Y filla meva! Nó, crègui que'm surt de molt endins aquest sospir. Ahir me n'adono a taula, que jo hi acostumo a fer una bacayneta després d'haver dinat; y, no sé per què, me desperto, y me la trobo assentada al altre costat del meu marit, allargantli un gotimet de rahim que menjava. Ja li dich, senyora, que quan jo no'm vaig ferir al acte, no'm feriré may més.
«¡Poca vergonya, desvergonyida! Gran infame... Súrt, súrtim desseguida de casa meva.» «Be, de què se les heu ara? que s'ha trastocat de repente?—'m contesta ab lo major
descaro,—¿que s'ha pensat alguna cosa de mal per trèurem d'aquesta manera? Dónguim los diners des-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/265
Aquesta pàgina ha estat revisada.
