Jo no sé què'ls hi diría;—en aquella edat ¡quína malicia podían tenir los meus ditxos!—però'ls celebravan ab molta folga de rialles y picaments de mans. Com qu'era xicarró y aparentava ser més criatura, tot los esqueya en gracia, y jo era l'aviciat ab tota mena d'afalachs y postures.
Si la mestressa no hi era, m'allargavan les mans per defòra la finestra y, repenjantmhi, muntava fins dalt y me ficavan dins.
Còm n'exía, després, de pessigat per aquelles quatre grandassotes que
m'esbullavan los cabells, m'amasegavan les galtes y m'aturdían a festes per qu'estava rodanxó y era ditxero y entremaliat! Quan la mestressa era a emprobar, fins ballavan, y allí, prenentme y dexantme, anant de l'una a l'altra, me varen ensenyar la polka y'l vals, y allí vaig conèxer a la Roseta que no m'inquietava ni'm feya carícies barroeres!...
Una tarde, en mitx dels extrems d'alegría ab qu'era saludada la meva aparició en la finestra, y encara aquelles boges me tenían agafat pels brassos, me va relliscar una carta que portava amagada per donarla a
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/41
Aquesta pàgina ha estat validada.
