la Roseta. Era la primera qu'havía escrit y tant de bo que la tingués; ben segur qu'apendría còm se divulga un sentir ignoscent, qu'ara, per expressarlo, parlaría massa ò potser diría poch y lo millor quedaría sens poguer sortir del enteniment.
—¡Ay, lo gran estrofa!—exclamavan:—¡una carta a la promesa! Mírin lo gata mauxa!—Y saltava una altra mirantme de fit a fit:—¡Pochs modos!—Les demés feyan comentaris, avergonyintnos ab inquisidores mirades a la Roseta y a mi, que restava confós, espiant lo moment de saltar sobre'l grupo de minyones mentres confegían dificultosament les reunides amoretes qu'endressava a la més hermosa de totes elles.
D'aquesta feta quedaren terminats los meus primerissos amors. Me despediren ignominiosament, y ¡adeu festes, y rialles, y xiscles, y amanyagadures al pobre Bielet!
Una d'elles, la més esbojarrada, la que més s'exaltava fentme ballar, me donà tal pessich que'm senyalà'l bras, y ab una mirada rabiosa'm feu passar la porta.
Me'n vaig anar d'allí, enceses les
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat validada.
