Nos va fer berenar, la meva promesa: llonganisses y vi bo ab borregos; ella'm feya cohissor als ulls, y la llonganissa als llavis y a la boca. Tot ho varen dir los meus pares: del enamorament meu se'n varen cuydar ells, y a la cuenta hi estava apassionat ab la tendera (se deya Mariona) y jo no'n sabía rès.
No era guapa, la pobra. Debía haver tingut uns quiz'anys ben infelissos, per qu'era de les desditxades que'ls hi toca ser lletges sempre: axís tendres com velles.
Era grossa, molt, casi be rodona. Complerta de galtes com si glopegés, encesa de color, lo front lluhent y un nasset esquifit, rodó com una closqueta de caragol, qu'axís que's tombava de perfil ja no se li veya, amagat per l'amparo d'aquelles galtes de mitx punt.
Al sortir de casa seva'm van preguntar tot contents:
—Què tal, què t'ha semblat aquexa currutaca?
—Que no m'agrada; —vaig res-
