d'hermosa! «¿Còm ho faré per no aborrirla a aquesta dòna, y per ser un marit com cal?...» me preguntava jo mateix.
L'endemà, vaig dir als meus pares: —Me casaré ab la Mariona.—
«Adéu, Roseta,—li deya jo ab lo pensament;—adeu per sempre, amor; adeu, que ni pensar ab tu podré may més. ¡Estrella meva tan galana! la enamorada del meu cor!...»
Cada vespre, després d'haver sopat, teníam Academia. Lo pare y la mare'm prenían al seu càrrech y cadascú pel seu estil me posavan al corrent de les ordenanses del matrimoni. Jo, ab lo cap baix, m'entretenía ab lo cayre del ganivet en arreplegar les molletes de pà que hi havía demunt la taula, y les arrenglerava, fent com si'ls escoltés, y quí sab per ahont se n'anava'l meu pensament!
Com ells tenían lo sistema de viu-
