creure prudent callar. «Potser sí,'m deya jo, qu'has fet lo plaga ab alguna minyona y sense pensarho la has ofesa. Dech tenir culpa. No respostegis.»
¡Ja la vareig ben pagar aquella prudencia! Poch a poch, m'anà subjugant en termes que no era duenyo ni d'axecar los ulls. Venía una compradora; la despatxava ab agrado: ja tenía a la Mariona al meu costat trepitjantme y pessigantme dissimuladament.
—¿Per què li has tornat lo cambi a la mà?—me deya axís qu'era fòra.—¿Que't pensas que no t'observo? ¿per què no dexavas los diners damunt del taulell, que'ls arreplegués ella, la Tana, si volía? ¿Ja haveu quedat entesos? Míra, fals, cara-girat, que't conech y no me la fas que no me la pensi. Vésten dintre; no surtis pera rès a despatxar, no't necessito. ¡A devant meu, fregírmela! ¡Quín càstich més gran es lo meu! ¡ay, Roure!—deya alsant los ulls al sostre com si aquest subgecte estigués amagat entre les vigues.—Ja ho veus en quínes urpes ha caygut la teva Mariona! M'ha de fer morir
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/61
Aquesta pàgina ha estat validada.
