Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/109

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


brosa de l'airet de mar, vam tornar a allò d'en Serrallonga per en Giberga, a qui jo veia en perill de les ires d'aquell i com causa immediata de ses actuals exaltacions.
 — Com vols dir?... —féu l'Armengol rient. — ¿Perquè n'està gelós?
 — No, Armengol, no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d'una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n'adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l'ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l'expedient d'incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d'arguments en Pons per a la trista demanda del plet... Doncs, dins del cervell d'en Daniel, la figura d'en Giberga (no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes deies malalties mentals (l'etiologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable, com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I, quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure