Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Ves si me les trenques!— exclamà en Serrallonga cuitant a encavallar-se-les millor al nas.
 —Què vols dir? —preguntà insolentment l'altre, per sentir-lo.
 —Que te les faré pagar.
 —Poca-vergonya! Això, faries?… Vaia uns amics!—
 En Serrallonga es concentrà un instant, somrigué, i, tot d'un plegat, traient-se l'aparell dels ulls, el donà noblement al meu amic, dient-li amb la major vehemència:
 —Té, ximplet, té! Si t'ho has pres en sèrio, fes-ne miques.
 — I veient que l'Armengol, per tota resposta, li tornava a posar les ulleres a lloc amb molt d'afecte, se les arrencà, i, exagerant el despreniment de sa amistat, començà a entossudir-se que les trenqués.
 Jo obria un pam d'ulls, em mossegava els llavis, no sabia com aguantar-me el riure; fins que el plaga de l'Armengol, per acabar, simulant que anava a rebatre aquells vidres per terra, va aixecar-se, sorprengué en Serrallonga amb una abraçada, i, tornant-li a estenallar les ulleres al nas, li repetí la primera pregunta:
 —Vaja, digues: que has fet males?—
 El pobre interrogat es va enrogir tot de vergonya que li parlessin del seu vici davant meu; i com, buscant una astúcia per a defugir la resposta, ajupís el cap i es quedés mut tot buidant el carbonet de la pipa damunt del Gil Blas, que havia deixat a la taula, l'altre que salta: