Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/128

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

als vidres baixos de les ventalles, devorant-la amb ulls de curiositat. L'alè d'aquells espietes entelava el vidre ben aviat. La planxadora, que havia fet la distreta planxant d'esquena, esperava aquell moment. Quan no veia sinó les rosades taquetes dels nassos aixafats, s'atansava a pleret, dava un copet d'ungla al bell mig de cada taca, i llavors, des del segon vidre, contemplava rient l'escampada de les criatures, que, emprès el vol, anaven a ajocar-se a la falda de llurs mares. Per a uns era alta, per a altres petita, blanca, morena, vella, jove, grassa, prima: cada u l'havia vista a sa manera, i no se'n podia treure l'aigua clara.
 Llavors les veïnes més impacients començaren a fer els tatos, elles mateixes, davant de les ventalles, amb qualsevol excusa. La sabatera del costat fins li escombrà i regàla vorera abans que sortís la criadeta a fer-ho.
 La ventalla s'obrí, i l'oficiosa veïna conegué l'Anneta. Era, encara que prima, una bona mossa, ben plantada i de cos gentil. Bru i agraciat tenia el rostre, negres els cabells, les mans més cuidades que les de les dones de son estament; i en son vestir endreçat i airós, i en sa natural tivantor, i en cert aire del mirar, resplendia un no sé què d'ingènita serietat que, atreia i parava tot d'una els esperits lleugers.
 L'Anneta donà les gràcies amb un somrís que, sense ésser reptador ni insolent, sobtà la sabatera per l'eloqüència que contenia. — M'ha vist la intenció — pensà. Però, com que aquell somrís era més indulgent que ofensiu, la sabatera no reparà a entaular conversa per travar amistat.