La gelosia de l'Anneta, covada feia ja temps, esclatà:
— Ah! ho has vist? ho has entès? Doncs espiaves! doncs ho temies! doncs no m'han enganyat!… ¿Com vols que la torni a pendre?… Si creus que val més ella que jo, la porta és oberta: ja la pots seguir.
— Caigué en una cadira, i, entre llàgrimes i sanglots, afegí encara:
— Com has mudat, Llorenç!… La infame! la desvergonyida!… Vés!… vés en nom de Déu! ¡Un traïdor i una perduda no fareu mala parella!
— Torna-la a pendre i tot s'haurà acabat — mormolà encara el marit, sense trobar paraules per a respondre a les que acabaven de xiular sobre son rostre com fuetades. Avergonyit per a confessar que de sa part tot allò era una farsa, volia, almenys, que no en rebés la noia.
La planxadora es redreçà sentint ferida sa dignitat d'esposa, i, de peu dret, blanca com una cera, tremolant-li els muscles de la cara, signant-li la porta amb actitud imposant i veu amenaçadora, esclatà:
— Vés!… vés en nom de Déu!… que Ell t'il·lumini! —
En Llorenç, sense trobar un mot de defensa, ofès de debò, féu un moviment de cap menyspreador, i, per tossuderia només, eixí. Sa muller s'abocà a la porta per cridar-lo; però, repensant-se, donà un pas enrera, tancà, i caigué altre cop a la cadira, feta una mar de dol.
En mitja hora visqué deu anys. Allí, en aquella ca-
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/145
Aquesta pàgina ha estat validada.
