Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/147

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


fil d'aquell desvari que li oprimia el pit i li emmetzinava l'ànima.
 —De vosaltres…—tornava — de vosaltres ho comprenc. Però i la marquesa, que tant m'estimava per què riu? ¿Per ventura vaig dar-li en la vida un motiu ni així, que li permeti aplaudir la meva desgràcia? I el seu servei, vosaltres, amics meus?… ¿És que potser no ho éreu? que m'enganyàveu?… No! no pot ser que us faci tan cruels ma resistència a abandonar l'home estimat, per la trista tara que li trobàveu! Oh, no! recordeu-vos-en: jo us vaig escoltar; jo us vaig convèncer.—
 I la pobra Anneta anava així interpel·lant totes les figures d'aquella processó, recordant-los debades sa bona voluntat, ses simpaties, sa lleialtat de sempre. … Les figures desfilaven ertes, immutables, embolcallades en llur vel fantàstic i descolorit, sense escoltar sos precs ni abandonar la desapiadada rialleta. Es desfeien en l'aire, tornaven a passar, i tancava sempre la comitiva una parella de majors dimensions i colors més vius: en Llorenç i la Ramona; aquesta cada cop més desimbolta, més provocativa.
 De sobte s'oí plorar una criatura, lluny, a l'entresol. La processó s'esvaí, l'Anneta parà orella un segon, son cor glatí, els ulls se li eixugaren, i resplendiren serens, interrogants. Él plor seguia. L'Anneta mirà a tot son entorn.
 — Oh, sí! és el meu fill! Sóc a casa meva! ¡És el meu fill, el fill del meu cor! Ja no estic sola! —
 S'aixecà rabent, pujà en tres bots l'escala, i en