Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/153

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


dominar l'impuls d'enjoiar-se com una núvia. Això no obstant, es guarní en la mesura que la discreció li va permetre, es posà vestit i davantal planxats de nou, i quan, després de tot, espolsada lleument la cara, va haver fet un somrís al mirall i obtingut sa aprovació, tomà de sobte a la calaixera. L'havia assaltada un pensament: tenia un mocadoret rosa que agradava molt a son marit. El tragué i se'l posà, amb estudiada coqueteria, al coll, deixant obert un bon trosset de pit, sobre el qual penjava d'un llistonet cirera el medalló regalat d'en Llorenç. «¡Ah, si, per miracle, s'hagués pogut tomar rossa!» La imatge de la rival, clavada al magí, havia presidit aquella toilette: ni un cop de pinta, ni una agulla, ni un petit nus, no havia escapat de comparació. I l'Anneta no veia que guanyava a la rival, com la dona bella i casta guanya sempre a la lasciva, per formosa que sigui. El blanc de sos ulls semblava haver-se purificat amb el plor, fent relluir amb extraordinari esclat la negra nina sobre un fons de mareperla. L'excitació passada mantenia encara en sos llavis la brillant vermellor de la cirera i una expressió de serietat encisadora que s'adeia amb la llangor de ses celles i son front. Tota sa pell, com esponjada pel plor, tenia la fresca tovor de la rosa, i en l'aire de sa alta figura, vigoritzada per la maternitat, duia el majestuós encís de la maduresa, la majestat de la mare forta. Mai, mai no havia estat, l'Anneta, tan esplèndidament formosa com aquell dia.
 La ciutat remorejava, feia estona, a la claror del sol, que faixava d'argent les altures dels quarts pisos,