Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/156

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


sa!… — (Un altre pas.) I, agarrant-li un canell i sacsejant-li el braç bàrbarament, — ¿Qui és, l'amo d'aquesta casa? — preguntà serrant les dents i allargant les lletres.
 —Tu, Llorenç, tu — respongué l'Anneta, gosant plorar al moment en què sentia alleugerir la dolorosa pressió de son canell.
 — Jo?… Jo quan faig por: eh?… — (Una altra estrebada dolorosa.)
 — Tu, tu sempre.
 — Mala negada! Doncs no ho semblava, ahir a la nit— Jo no he dormit: ho sents?… Jo he passat la nit rondant, com un miserable, com un perdulari: ho sents? —
 L'Anneta anava a caure de genollons, a besar-li les petjades, colpida per sobtat remordiment, per implorar perdó; però en Llorenç, més excitat que mai, preguntà:
 — Per culpa de qui? digues! —
 L'Anneta es redreçà com si l'hagués fiblada un escorçó. Amb forta batzegada tractà d'alliberar son braç per fugir: tanta era la por que li feia el llançar la resposta que tenia a la punta de la llengua. Ambdós braços bregaren un instant, i aquesta lluita brutal acabà d'ofuscar més i més en Llorenç.
 — Digues! per culpa de qui?… Digues-ho!
 —No ho vull dir!… Deixa'm anar!… Jo et per¬ dono: perdona'm tu! —
 Aquest cop fou ell qui es redreçà. I soltant l'Anneta, barrant-li el pas per on s'anava a escórrer, cridà amb veu formidable: