Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/162

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

 —Encara ho preguntes?… ¿Que et penses que sóc de pedra? que no tinc sentits, ni vergonya? que no m'estimo gens? —
 I deia això sense girar la cara, barrejant les paraules amb sanglots, triant roba i augmentant aquella pila amb un afany que no permetia dubtar de sa ferma resolució, La criadeta i el nen, ja vestits de carrer, miraven amb ulls esporuguits en Llorenç, sense gosar moure's. Aquell menut de dos anys coneixia que passava quelcom d'extraordinari, i endevinava que en tenia la culpa son pare, que estava seriós, groc, amb els braços plegats, fits els ulls en sa mare, que plorava sense girar-se. «¿És que renyava a sa mare, pobreta?» La criatura féu el petarrell i acabà per rompre el plor.
 —Anneta, no facis disbarats. Arreplega tot això, no parlem més del passat, i no et moguis. —
 Però la mare no s'aixecà sinó per agafar son fill i consolar-lo. En el frenesí del dolor, el besava sense descans, s'empassava tant com podia les llàgrimes que l'ofegaven, i amb la punta del davantal eixugava les que li brollaven dels ulls.
 En Llorenç es sentí, com mai, tocat del cor. «Ell era la causa d'aquell desconsol; ell havia bufetejat aquella dolorosa, la mare de son fill, l'esposa estimada, la dona envejada de tot el barri. Per ell se n'anaven mare i fill: ¡fins aquell menut que duia la seva sang! Estava a punt de perdre'ls per sempre!… I tot per què? per una paraula insolent d'una perduda, per un cop d'orgull bestial.» — Ah! no, no!… això