Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/175

no: desitjava arribar a casa, i al mateix temps hauria volgut no arribar-hi massa aviat.
 Aquella vacil·lació d'esperit el deixà fatigat. Per això quan, després d'haver sopat, es va veure al llit, l'home respirà amb satisfacció i tancà els ulls per adormir-se. Però era inútil: son agitat esperit feia de les seves, més entestat que mai a no descansar. Si obria els ulls, li pareixia distingir, entre la fosca, que els cantons superiors i inferiors de la cambra s'enfonsaven o s'enlairaven com els d'una cabina d'embarcació lliurada a la inestabilitat perpètua de les ones. Si els tancava, veia un eixam de llumenetes de tots colors voleiar com una immensa constel·lació deslligada de tota llei física. En Daniel no sabia què fer en aquell llit de turment, i més d'una vegada pensà a alçar-se. Per fi l'ensopiment de la son pogué més que els nervis, la cambra restà embolcada per la negror impenetrable i quieta de la fosca, aquelles llumenetes s'aprimaren fins a formar migrades ratlles d'esblanqueïda resplendor, i l'esperit d'en Daniel davallà pausadament per la costa suau de la son, on es perd tot sentit d'existència.
 L'endemà no fou dia de menys emocions. Matí i tarda passejà per Barcelona, aturant-se a cada pas davant els aparadors i a respectuosa distància dels cotxes que veia córrer envers ell.
 La vista del port, amb son bosc de pals i cordam, per entre els quals a penes s'albirava la interminable bellugadissa de la Riba; els cotxes de luxe, amb llurs troncs arrogants i llurs galonejats lacais; la plaça Reial,