Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/184

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


al compàs dels cops, estirava o encongia ses punxes com eriçó de foc en turment.
 En Daniel va empènyer la feixuga porta de sa casa, davant la qual se li mostrà l'encesa boca del forn, plena de brilladores flames que, saltant pels aires i llepant l'estreta porta de llur presó, semblaven celebrar la benvinguda de l'amo. La fleca s'omplí d'alegria. Tothom deixà la feina voltant en Daniel, que no sabia per on girar-se ni com respondre a les cent preguntes que li endreçaven alhora.
 Quan arribà al pis i guaità a la finestra com portat d'un tèrbol desig de comparació, el carrer oferia la més trista soledat. El vent s'arrossegava per terra empenyent polsoses i alades fantasmes, la fosca feia invisibles les fatxades, i sols el cant quasi perdut d'una mare que bressava son infant, barrejat amb el no menys frèvol d'unes cosidores i el llarg rebombori d'un garranyic de cancell, trencava aquella quietud de cementiri.
 En Daniel es sentí contristat. Tot Barcelona li bullia en el cervell, i debades cercava en aquell fosc carrer els atractius que hi havia trobat durant tota sa vida.
 Al menos fes lluna! — deia interiorment. I era que enyorava tots aquells rius de claror que en arribar la nit inundaven la ciutat; la resplendent claredat de a perruqueria; la il·luminació veneciana dels cotxes i tramvies que des del balcó de casa son fill veia passar corrent i fent capritxoses giragonses.
 No cal estar-hi avesat de molt temps: la bona