Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/188

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

cambra que, per tot esbarjo, té una finestra de celobert, sabreu què és patir i comprendreu l'angúnia que degué passar en Daniel aquella matinada.
 I com, al seu poble, una nit demanava lluna, aquest dia demanava sol a ciutat. — ¡Per tot hi ha cent llegües de mal camí! — mormolaren els seus llavis. I, no podent ja suportar el lligament de sa presó, mal s'exposés a despertar els de la casa, travessà el pis i obrí un dels balcons que daven a la Rambla, per esperar més distretament que els altres s'aixequessin.
 Els fanalers, mig ensopegant de son, anaven apagant el gas, que, tot esgrogueït, semblava estar ja cansat de fer pampallugues; un que altre cotxe tancat, un que altre carro buit, i una que altra persona mig perduda per la deserta via, formaven tot el moviment d'aquella Rambla que la nit d'arribada, amb sa constant bellugadissa, havia marejat en Daniel. Però, a poc a poc, el vel cendrós que s'estenia del port a la muntanya anà replegant-se sobre aquesta, arrabassat per un fresc oreig capaç de despertar les potències més adormides. Els arbres redreçaren les poques fulles que encara conservaven verdes, i remogueren llur brancatge com per espolsar-se la son; sota un cel de blau puríssim lluïren les punxes dels parallamps, els ferros i vidres dels campanars i torratxes, simulant enlluernadors estels; anaren obrint-se portes i finestres; i un formigueig de gent i carruatges, cada instant més gros, començà a bellugar per tots cantons com eixam d'abelles a l'entorn d'un buc.