Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/190

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


recorrent els encontorns que no havia pogut veure en son primer viatge), passà encara una mesada distreta; però no per això en Daniel es sentia ben centrat. Havia perdut, sense saber com, l'alegria que per tants anys resplendí en son cor: per sol que fes i per boniques que fossin les coses, li apareixien rodejades de certa ombra misteriosa que li causava més enuig que joia. Recordava el poble, sa passada vida, i anava convencent-se que podria encara suportar-la bé. Altres voltes evocava el record del sopar de la premsa, pensava en la sort que estava fent son fill, i sentia entrar en l'esperit un nou raig d'esperança i felicitat. Però en arribar a casa després de quatre o cinc hores de passejar-se sol sense obrir la boca, i en veure's obligat a romandre assegut en el rebedor com un porter, o bé en el menjador, sense poder conversar amb ningú perquè així ho exigia la feina, el nostre home tornava a caure en un pou de melangia.
 Ell mateix no sabia donar-se compte del que li passava, ni arribava a descobrir la causa principal d'aquell malestar.
 — ¿No tens bona taula, no tens bon llit, no disfrutes de la major llibertat i independència? ¿Per ventura ton fill no et tracta bé? ¿No ha de servir-te de satisfacció veure com avança son establiment, i no et trobes tu on desitjaves de molts anys ençà? —
 Totes ses respostes havien d'ésser afirmatives... i, això no obstant, no quedava satisfet.
 La privació que sentí la primera matinada s'havia corregit el mateix dia proveint a en Daniel de les