tinella, que suposava escoltant-nos i que, en realitat, teníem, tan lluny com podia estar.
— Sempre... els brètols! sempre! —exclamà el pres, tot baixet i rabiüt.
Després vam reprendre la conversa, i vam quedar que tots els desfogaments polítics del nostre revolucionari es publicarien, d'aleshores endavant, amb el pseudònim llampant i expressiu de El Barricadero, que se li acudí a l'Armengol.
I com, en eixir, jo em manifestés escandalitzat de l'alt concepte que tenia de si mateix en Serrallonga i del que exagerava en estimar com un heroisme la seva criaturada de les Delícies, l'Armengol esclafí a riure dient:
— Si és un visionari, home! si és un tipo! Sempre el veuràs així. ¡Mira que creure's que fem publicar les seves barbaritats!
— I no és ben grossa la nostra de fer-l'hi creure? Demà que ell surti i vegi l'engany...
— I ca, home, ca! Mentrestant és feliç i ens hi divertim. Per això ho faig. Aquesta temporada de presó, i el xasco que se'n dugui, potser el curaran de ser tan ximple.
—¡Creure's venjador cèlebre i amb dret a la idolatria popular!... Cla, cla, cla, cla, cla!—
I així vam arribar a casa rient, com xicots que érem, del que ens havia d'inspirar compassió ben profunda. I així van anar seguint les coses, fins que un dia, a primera hora de la tarda, l'amic Armengol em compareix a casa amb la cara més enriallada que de costum, i exclama:
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat validada.
