Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/214

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


se; els muls carregats que passaven pel camí sorollant tristes esquelles perquè hom notés llur boirosa presència; cada una d'aquestes coses tenia per a mi una veu que em ressonava al cor com els plors de la mare ressonen en el de son infant. La naturalesa plorava i jo també.
 Però quan la tristor del meu cor va trobar eco en l'altre ja no vaig pensar en la contemplació de la naturalesa inanimada. Procurava enllestir de sopar abans que mos pares, i corria a casa donya Isabel. Llavors tenien lloc les confessions íntimes que disfressadament ens fèiem un i altre.
 —Vostè està trista—li deia jo.
 — Per què m'ho diu, això? — responia ella tot amagant una llàgrima que traïdorament se li escapava cara avall.
 —És inútil que vulgui amagar-ho. ¿No veu que jo, l'enyorança i la tristesa, les conec tant, tant! — I llavors mos ulls s'humitejaven també.
 —Vostè, vostè rai!… I cregui que el compadeixo. … Però, en fi, vostè no té tampoc tan grans motius: vostè és jove; es troba amb sos pares, que l'estimen molt, a casa seva, en el mateix país on va néixer… Tot l'enyorament de la vida distreta de les grans ciutats desapareixerà així que pugui consagrar l'atenció i el pensament a treballs seriosos que li donaran honra i profit. Lo de vostè és un somni de jove.—
 Én arribar aquí m'havia dit prou: ni ella en passaria, ni jo podia atrevir-me a demanar-li explicacions més clares de son malestar. La conducta de don