quinosa i opaca de la llauna; les sinuositats de llur superfície em fingien perfils d'una cara, que no podia pas ésser cap més que la de donya Isabel. Somric i espero. El balcó en pes es somou; la tèrbola llum del dia tremola en els vidres; es bada un xic, només un xic; i, quan més el cor i l'alè tenia jo reprimits per l'emoció, sona una escopetada i sento xiular una bala arran d'orella.
—-Què has fet, desventurat? —cridà mon pare rebent-me en sos braços a l'instant d'emprendre ma fugida. I ambdós ens allunyàrem, camps a través, per sostreure'ns a les mirades del poble, tot deixondit pel tro del tir i per la veu de la campana que cridava a missa primera.
Caïm, sorprès per l'esguard amenaçador de Déu, no degué sofrir impressió major que la meva en veure'm, en ma fugida, de fit a fit el sol, que escalava l'horitzó.
— Què has fet, desventurat? —va dir mon pare.
— Què has fet, desventurat? ¿Què n'has fet, de ta germana? —semblava repetir-me el sol.
I, amb tota la innocència en el cor, m'arborava la vergonya, i el plor del remordiment m'ofegava sense rompre.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/222
Aquesta pàgina ha estat validada.
