Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/251

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tota força l'aire i la llum. Una sola casa era tancada, la millor: aquella on nasqué ma mare i ou vaig passar jo ma infantesa.
 Quan les corcades portes s'obriren i petgí ses sales buides i solitàries, com se'm va estrènyer el cor!
 Jo l'havia deixada encara plena de vida i moviment; l'habitaven llavors les benvolgudes persones que m'havien cuidat en la infantesa, i ara ja no hi eren. Tots, totes aquelles persones amb qui havia jo viscut de noi, han abandonat el casal i fins la vida. El fossar és a dos passos: allí jeuen tots!
 Apartant, no obstant, de mi tan tristos pensaments, vaig saludar complagut la casa de mos avis. I diguí tendrament:
 —A la fi torno a veure't, estimada casa, bres de la meva mare, alberg de ma infantesa! A la fi torno a veure't, i ets buida, quasi enrunada; ¡tu, tan animada i rica en altres temps! Els arbres vells i els primerencs que et volten, enlairen llurs caps i estenen llurs braços com per amagar llur vergonya. Però tu, malgrat la teva buidor i soledat, t'aixeques més digna encara, dominant alterosa les altres cases del poble. Malgrat la vida que les anima i malgrat ta soledat, encara tu ets la reina d'aquesta terra, com ho eres abans. És cert que tots els bressols que guardes són buits; que aquells que jeien en tos nombrosos llits dormen allà, a l'ombra teva, en el cementiri, el somni etern; en fi, és cert també que tes portes no s'obren ja per als hostes que abans hi venien de tot arreu, corrent i joiosos. Però què hi fa? Ta ruïna, puix que