Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/268

 — Si vols que m'enterrin amb ell, tornem-hi o quedem-nos aquí. Però, anar-me'n a París deixant el meu fillet lluny, mai, jamai! Jo vull endur-me'l fins a París. ¿No veus que estic contenta que hagi mort (ai, Déu! haver mort!) a la meva falda i no en el llit? Me l'haurien arrencat de seguida; se m'haurien endut per força lluny d'ell; després m'haurien privat de veure'l; i, per fi, me l'haurien enterrat sense dir-m'ho. Ah! sols pensar-ho m'esgarrifa! Però, aquí, mira-te'l: mort i tot, encara el tinc. És mort, i el veig, el toco i el beso com abans. —
 I, en efecte, l'estrenyia contra son cor i el cobria de besos.
 — Però — replicava jo dolçament — ¿com travessaríem tota la França, amb semblant càrrega? Aquí, que estem sols, rai; però, en el ferrocarril, ¿com podrem amagar la nostra desgràcia als altres passatgers? com obligar-los a acceptar la companyia d'un nen mort?
 — Oh! no vulguis pas persuadir-me que no puc endur-me'n el meu fillet! Em mataries o em tornaria boja. D'altra part, jo ho veig ben senzill: fins a Agen anirem sols en aquest compartiment de la diligència, que ens pertany tot sencer: en el tren ja m'arreglaré de manera que el prenguin per un nen adormit. Ja veuràs com sé dissimular mon desconhort i ningú no s'adonarà de res.
 — Faré tot el que vulguis; però no crec que puguis evitar que es descobreixi quelcom del que ens passa. I, l'autoritat, no ens impedirà que continuem el camí?