Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/282

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 I, veient que el jove no parava de preguntar i més preguntar, fingint que no el sentia a fi que no la turmentés més, es posà a parlar amb una de les nenes. Allò ens féu témer un moment, però aviat tinguérem més por encara.

III


 El més petit dels fills que ens quedaven, nen de quatre anys, eixerit i bellugadís, que encara no comprenia el que és la mort, començà a fer-nos unes preguntes sobre son germanet, que, si en una altra ocasió ens haurien trencat el cor, llavors ens feien esgarrifar.
 — Per què dorm tant, aquest menut? ¿Que és mort? —
 I, sense esperar resposta, s'atansà a sa mare i, estirant els peuets del pobre difunt, cridà:
 — Huguet! petit! Per què dorms sempre? ¿Que ets mort? que ets mort? Desperta't, germanet: no vull que siguis mort, que això fa plorar la mamà!—
 Els nostres companys de vagó no en perdien ni una paraula. De tant en tant callaven, es miraven, i enraonaven baixet.
 Nosaltres no sabíem què fer, i sentíem no oure ja aquells esclats de riure.

IV


 L'un després de l'altre, començaren a mirar-nos i a no perdre de vista sobretot la mare i l'objecte que