Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/291

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


II


 El pas donat davant del comissari, i que després resultà inútil, no el vaig dar pas lliure d'emoció: així és que no poguí explicar-li la nostra desgràcia sense tals plors i llàgrimes que arribaren a trencar el cor d'aquell bon home, i tots els que allí s'esqueien em miraven amb curiós respecte.
 Però aquells sofriments no eren res en comparació amb els que passava la mare dins de l'església, on tingué lloc una escena mil voltes més trista.
 Ella, pobreta!, s'havia assegut prop de la pica de l'aigua beneita, i, veient-se sola, és a dir, lliure de mi i dels nostres fills que més la feien contenir, destapà la cara del mortet.
 Encara era tan bonic com en el moment de finar. Prescindint de son color de cera, per la puresa i tranquil·litat que conservaven ses faccions se'l podia creure adormidet. Els ulls, que debades havíem provat de tancar-li molts cops, els tenia completament oberts, la mirada profundament trista i dolça, i en sos llavis mig badats es dibuixava una rialleta angelical.
 No m'he atrevit jamai a preguntar a la mare quina impressió sentí en aquell moment son cor; però qualsevol pot figurar-se-la.
 Va prendre aigua beneita, persignà amb ella aquell rostre adorat, el besà amb una tendresa i un ardor capaços de retornar-lo si la mort no fos implacable, el féu besar després per la noia gran i la criada, i ella