Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/320

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


però ma bona esposa me'n disputà una part, i, tot atansantse-la, em deia:
 — Deixa-me'n la meitat: jo el vull dur, jo el vull sentir, també. —
 I el portàrem, jo damunt del genoll dret, ella damunt de l'esquerre, i els llavis se'ns enganxaven a la fusta, i les nostres llàgrimes, que queien a doll fet, es confonien en lliscar-hi.
 La caixeta no ens feia l'efecte de tal: ens semblava un vestit del nostre fillet; ens semblava que sentia les nostres festes, els nostres besos, els nostres plors; i l'amanyagàvem, la besàvem i l'arruixàvem de llàgrimes.
 Lliures de tot mirament, i sobretot de la presència dels nostres fills, deixàrem deslligar el dolor, i durant una hora, o més, que trigàrem a arribar a casa, els nostres cors no pararen ni un moment de plorar.
 ¡Amb quins accents d'amor tendríssim celebràvem les gràcies, per sempre perdudes, d'aquell fillet del cor!
 — Tan bell, tan agraciat, tan manyagó com era! Oh Déu! quin tresor que havem perdut! —
 La mare deia:
 — ¡Qui em tornarà aquella rialleta de quan es deixondia! —
 I jo:
 — Qui em somriurà en entrar al pis?
 — Oh Senyor! per a nosaltres han mort ja totes les alegries!—
 I el sanglot ens ofegava, i ploràvem sense consol!