sense pintar, tot recremat pels anys i que, en cedir a la nostra empenta, ens eixordà amb uns gananing-gananangs de glòria escandalosos.
Com que era cap al tard i l'escala rebia llum de claraboia, era ja bon xic fosca; però, veient que ningú no eixia a rebre'ns, vam tirar cap amunt, i —Ave Maria! Ave Maria! —vam cridar en ésser al replà del primer pis.
Déu te'n darà: no responia ningú. I el pis ens oferia ben franca entrada amb les dues fulles de sa porta obertes de bat a bat. Si hi havia algú a la casa i no havia sentit aquell gananing-gananang, gananing-gananang, del cancell, ni les nostres salutacions repetides en escales ascendents de to, calia que fos ben sord d'ambdues orelles.
Al vuitè —Ave Maria!—, sense comunicar-nos el mòbil de la nostra persistència sinó amb un canvi de mirades, ens vam atrevir a internar-nos per la saleta que sens presentava davant. Tenia, aquesta, dues portes a la dreta, una a l'esquerra, i una altra a la paret de testa, totes obertes; i... ningú... com un mas robat. La primera de la dreta dava a una sala llarga, moblada amb cadires i sofàs coberts amb fundes rosses; i oferia, allà al fons, tota una enfilada d'altres peces que rebien, com ella, llum de costat, probablement d'androna, salvant la del capdavall, que obria balcó a algun jardí o carrer normal al d'entrada, amb la qual cosa es veia bé que la planta de l'edifici es desenrotllava en angle.
— Ave Maria!—vam repetir a la porta de la sala llarga.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/37
Aparença
Aquesta pàgina ha estat validada.