Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/44

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —És que estàvem, dant lliçó de piano a dalt, al fons de tot, i tenim la Margarida a rentar.
 — A mi ja m'ho ha semblat, sentir el cancell — afegí aquell jove.
 —Ah!... —exclamà la geperuda, encara amb accent agressiu; —i per què he baixat, jo? ¡També l'he sentit, jo, també, el cancell! Però ¿qui s'havia d'esperar que ningú tingués l'atreviment de passar del recibidor?
 — Realment, ens hem propassat: perdoni; però cregui que ha estat ben involuntàriament. En cap porta havíem fet sinó guaitar, tot demanant permís. Si ens hem permès entrar al despatx, ha estat sense adonar-nos-en, atrets, com criatures, per la curiosa col·lecció de retrats que hi ha reunit el germà de vostè. Si haguéssim pensat que podíem espantar algú, i que luego ens havia de costar una reprimenda tan agra, fins havent demanat perdó per endavant, cregui, cregui que no hauríem traspassat aquella porta — replicà el meu cosí, que les sabia cantar clares amb més calma que jo.
 —No, no: si tot està comprès! —féu llavors l'Adela, evidentment contrariada per la imprudència de la Carolina, que encara seguia remorejant i interrompent-nos amb afirmacions sardòniques i salpicades de sospirs rabiosos.
 I, aixecant-se, l'Adela ens vingué a dar la mà, pregant-nos que no se'n parlés més i que féssim l'obsequi d'entrar a la sala llarga. Vam tractar d'excusar-nos, suplicant-li que ens deixés anar així que ens hagués