Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/74

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —No n'hi havia per a menos —vaig dir jo.
 —Quines ximples! quines ximples! —exclamà l'Armengol rient. —Però i què?... I ell? i ell? —preguntà de seguida, rient encara més.
 —Aquí ve el boig. ¿Què hauria fet, qualsevol, en el seu cas? Despreciar amb fàstic aquella suspicàcia tan ridícula i interessada; fins, si voleu, enfadar-s'hi un moment; però, després, riure-se'n, per Déu!... riure-se'n, sens perjudici, si es vol, d'esbrinar-ho tot, i, en últim cas, de treure's de davant ni que fos la mateixa Carolina: no és veritat?
 —Al cap i a la fi s'estimen tant, aquests germans... —vaig afegir jo en to d'assentiment.
 Eccolo!
 —Ah! doncs ell no: ell va fallar de cop. Després, realment, s'ha anat veient, amb altres i altres anònims, i sobretot amb la murmuració a què descaradament s'entreguen les dues germanes i fins el bèstia d'en Riudavets, que la pedra venia d'aquesta part. Però en Daniel, ja sense encomanar-se a Déu ni al diable, va dir-se, soltant la rialla satànica de l'orgull vesànic: «Hola! això no voleu? Doncs això haureu.» I des d'aquell dia va mirar-se la pageseta (que d'altra part és molt bufona, molt bona i molt dòcil), i va començar a pretendre-la amb tal desfici, que, a la Fura, interessat com bon pagès, se li van adreçar les orelles pitjor que al llebrer que ensuma caça.
 —És de primera! —exclamà l'Armengol; —de primera!... I ja són casats: oi?