Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/82

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Sí, i no li escau malament. És primeta, tota recollideta, tota tímida: saps?... d'aquells tipus que sempre sembla que s'han d'escórrer arrambats per les parets.
 —Els meus pares i la Matildeta van acollir la imatge amb sorpresa i amb aquella rialla grassa que solen arrencar dels camperols les comparacions noves.
 —Sí que, si és així... —objectà la mare.
 —No, però té bons ulls, un bon tiradet de cara, i una expressió modesta i bondadosa, que la fan ben passadora, vamos.
 —Home! doncs per què no començava per aquí?— tornà la meva mare rient. —Quan jo me la veia escorrent-se arrambada per les parets...
 —Sí: fa l'efecte, senyora, de ser una d'aquelles, sap?, que el vano els cau dels dits a cada pas.
 —Calli, home, calli, que ens en fa un retrato...
 —És que deu anar encorreguda —vaig dir jo bonament.
 —No encorreguda: escorreguda com una tulipa seca—recalcà l'Armengol amb una serietat que va fer tomar a riure els altres. —Jo crec que tot li ve del sombrero que du al cap.
 —Ah! li ha posat sombrero? — vaig exclamar jo; — sombrero?
 —I no poc enfaristolat, pobreta! amb més colors i més andròmines a dalt que un castell de focs.—
 El llenguatge del meu amic els divertia tant, que pare, mare i dona animaren l'Armengol a prosseguir, obligant-lo a posar-los en antecedents. A ningú de