Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/93

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

 Veient que, per aquest camí, potser jo i tot aniria a parar a la bogeria, vaig recular a fer d'advocat preguntant:
 — I qui l'ha feta, la demanda, allí?
 —Ui!.., en Pons, home, en Pons!... un titella... un... un trapella, enemic meu; el gran amic... (ja m'entén)... el gran senyor de l'Adela; el que ja va fer el casament... amb el... pa... panates que...—(Aquí una altra rialla.) —que es va morir.
 — Bé —vaig dir jo perquè no hi toméssim — i ¿que no van exigir, vostès, que les germanes es ratifiquessin en lo dit a la demanda?
 — Prou. I ho van fer tot seguit. —
 Llavors, llegint-me a la cara que jo m'escruixia de pensar que hi hagués filles capaces d'injuriar la memòria de llur pare fins a aquell punt.
 —Ah, bah! — va exclamar, trobant, en l'ardor de l'odi, major empenta de paraula. — ¡Si vostè no sap qui són, aquell parell d'escorçons! Ja sé, ja... que un dia les va conèixer a casa, i que li van dar un bon desatent. Aleshores, la pua de la gran, perquè la deixés anar bonica, em feia la gara-gara i m'ho contava tot; però després, com que és tan interessada i desvergonyida com la petita, me n'ha fetes a l'alçada d'un campanar. L'herència del meu pare! Ara figuri's! Tot plegat va deixar, neta, una caseta a Igualada, que em vaig vendre al liquidar una fundició que jo havia tingut la humorada de muntar abans d'anar-me'n a fer de diputat a Madrid. En vaig treure tres mil duros, vaig tenir encara la flaquesa de donar-ne cinc