sar el que m'ensenyen. Una vegada jo vaig anar arreplegant al pas xicots del carrer. Elles estaven tan cegues, que ni els van veure; i, quan em van fer allò, jo que crido: «Mireu, mireu, la lluna!» ¡Ja van tancar de pressa, ja!
— Per tràgic que això fos, m'escapà el riure; i en Daniel, lluny d'estranyar-ho, esclafí a riure també.
— És clar, home: s'han de pendre així — hi va afegir de seguida: — sinó, hi hauria d'anar a garrotades cada dos per tres, i ja tinc la mà cansada d'anar-hi.
— Què? Que ha arribat a pegar-los? Home, no: això no ho faci mai —vaig aconsellar-li pel seu bé, fingint que res sabia de sa època de domador.
— Si les he tustades? Ui! no sé pas quants bastons els he trencat per les costelles! Però ¡si no hi ha altre remei, i ni aquest basta! Ara mateix, quan em fan allò... aquella... aquella befa... el que les salva és que tenen la porta tancada. ¡Altrament no m'ho farien, no! ja... ja l'hi asseguro!
— Bé, no: això no s'ha de fer, Daniel: no ho faci. Millor seria que s'ho prengués tot com em deia.
— Oh, sí! com l'hi he dit, m'ho prenc! ¡Jo hi ric, hi ric!, la quitxalla crida, després ho expliquen, i tothom se n'entera... que és el que vull.
— Doncs ja veu que això és prou càstig; i, si s'atèn a l'escàndol, massa i tot, home, massa i tot!
— I ca! vegi el cas que en fan! No les coneix pas. ¿Si jo li digués que han dut el seu atreviment fins a embrutar-se al portal de casa, anant amb gorro, i tot
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/95
Aquesta pàgina ha estat validada.
