donarien[1] alcun remey; mas com pensaua que a morir hauia, e que temps vendria que eyl no seria nuyla[2] cosa, adonchs multiplicaua sa dolor, e son plor, e son trebayl.[3] § Estant lo gentil en est trebayl, no sabia qual conçeyl se preses, per la gran angoxa de pensaments en los quals era; e ajonoylas en terra, e leua ses mans e sos vlls al cel, e besa la terra, e dix aquestes paraules en plorant e suspirant molt deuotament: ¡Ha, las mesqui! ¡en qual ira e en qual dolor est esdeuengut caytiu! ¿Per que fuist engenrat ne venguist en lo mon, pus no es qui t ajut als trebayls que sostens, ne si es nenguna cosa qui haja en si tanta de virtut qui t pusca ajudar? ¿Com no ve e no si pren de tu pietat? ¿E per que de ton coratge no gitas aquests pensaments qui no cessen a multiplicar los greus torments que sostens? § Cant lo gentil hac dites aquestes paraules, en coratge li vench que es partis d aquell loch, e que anas tant de vn loch en altre den tro[4] que pogues atrobar alcun remey. Dementre quel gentil anaua per lo boscatge, con hom exerrat,[5] de vn loch en altre, esdeuench en vna carrera molt beyla, e pensa que aquella carrera tengues tant tro que vehes a qual si poria venir del trebayl en que era. Esdeuench se que dementre quel gentil anaua per aquella via, tres sauis se encontraren al ixent de vna ciutat. La vn era juheu, e l altre era crestia, e l altre sarrahi. Con foren defora la ciutat, e la vn viu l altre, adonchs se saludaren, e agradablement se acoyliren, e se acompanya-
