Pàgina:Pensaments (1912).djvu/69

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
71
Pensaments

cregui que de l'examen de tal sentiment neixin aquelles conseqüencies que molts filosops han pensat deduir-ne, sinó, amb tot, el no poder estat satisfet de cap cosa terrenal, ni, per dir-ho així, de tota la terra: considerar l'extensió incommensurable de l'espai, el nombre i la mole meravellosa dels mons, i trobar que tot es poc i petit a la capacitat del propri esperit; imaginar-se 'l nombre dels mons infinit, i l'univers infinit, i sentir que l'anim i l'anel nostre fóra més gran encara que aquest mateix univers; i sempre titllar les coses d'insuficiencia i de nulitat, i sofrir deficiencies i buit (diguem avorriment); me sembla 'l major senyal de grandesa i de noblesa que 's pugui trobar en la natura umana. Per aixó l'avorriment es poc conegut dels omes sense importancia, i ben poc o gens dels altres animals.

LXIX

 De la famosa epistola de Ciceró a Lucceius, en la qual indueix ad aquest a compondre una istoria de la conjura de Catilina, i d'una altra epistola menys divulgada i no menys curiosa, en la qual Verus, emperador, pregava a Fronton, el seu mestre, que escrigués, com ho féu, la guerra partica dirigida per l'esmentat Verus