errat qui s'umilía, i aduc qui 's doblega, i també qui acota 'l cap espontaniament; perquè sens dubte (excepte quan aquestes coses se fan amb simulació, com per estratagema) sos semblants li muntaran sobtadamant a sobre o 'l maltractaran sense mica de cortesia ni misericordia. Els joves gairebé sempre, i majorment com més siguin de caràcter agradable, cometen aquest error : el confessar a cada moment, sense necessitat i fòra de lloc, llurs desaventatges i infortunis, impulsats part per aquella franquesa que es propria de la llur edat (per la qual odíen la dissimulació i 's complauen en afirmar, aduc contra sí mateixos, la veritat), part perquè, com que són generosos, creuen d'aquesta manera obtenir el perdó i la gracia del món a llurs desventures. I, es tant el que s'allunya de la veritat de les coses umanes aquella edat d'or de la vida, que fins manifesten l'infelicitat pensant-se que aquesta 'ls faci esser estimats i els faci guanyar les voluntats. I, a dir veritat, no es sinó molt raonable que així pensin i que sols una llarga i constant experiencia propria persuadeixi 'ls esperits delicats que 'l món ho perdona tot més facilment que la desventura; que no l'infelicitat, sinó la fortuna, es afortunada, i que, emperò, s'ha de manifestar, en quant sigui possible, sempre, no aquella, sinó aquesta, aduc a despit
