Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/109

 —¿Quí l'en priva, si vostè vol ser amable?—obgectà ella, enganxàntseli indiscretament al costat y apretantli un colze.
 —La companyía que porto, senyora.
 —Què companyía, ni companyía! No'l vuy pas escoltar! Vés, noy, vés a avisar la fonda;—tornà a exclamar aquella boja, suhant d'angunia y omplíntseli evidentment els ulls de tristesa.
 —Nó, Rossendo, no pot ser; no's mogui pas d'aquí. He vingut convidat, y ja veuen qu'es impossible qu'abandoni als qui han tingut pera mi l'amabilitat deconvidarme.—
 Y com dient axò en Deberga mostrava ab sos gestos una viva impaciencia pera anarsen, la pobra dòna procurà llensarli un altre llàs, dientli casi be confegint pera que ho entengués millor:
 —Be, donchs; si nó ara, el tindrèm a la nit, oy?
 —Cómpti si m'es sensible tenirmhi de negar;—respongué ell, clavantli una mirada imperiosa;—però m'es també impossible: avuy mateix me'n torno.
 —Caramba!—solta la Roig, més encesa que may y ab una vèu tota tremola.—Ni que l'hi haguessin fet jurar! Quína fidelitat. Deu meu! Si que va content ab la companyía!
 —No's mereix pas menos;—digué ell,