Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/116

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

No hem trobat més qu'un tílbury molt alt y... jo so tan poch lleugera...—
 Llavors, en Deberga, qu'havía notat com la Pilar acabava de cassar aquelles mirades comprometedores, cuytà a respondre que axò no podía ésser obstacle, en quant ella podría ocupar el seu lloch en el landeau y en Rossendo y ell anar en el tílbury.
 —Veu, com ho arregla'l senyor? Vamos, anímis...—afegí la Pilar, ab tota intenció.
 La Roig gosà encara rodar el cap com si realment estès resignada a no anarhi y, ab somrís amarch, digué qu'axò fora abusar d'una galantería extremada; però veyent que'ls altres no insistían y aprofitantse de l'empenteta que li dava en Rossendo en forma de recel de que aquells senyors poguessin pendre a desayre la negativa, cuytà a accedir, si li era permès mudarse'l vestit en un moment.
 L'Elvira frisava, se moría de rabia, no sabía perdonar lo que creya escrúpols d'educació de la seva mare y d'en Deberga, a qui, interiorment, negava fins el dret, en bona cortesía, de cedir el lloch que li havían ofert a ell. Però com que no era ocasió de tornar a fer criaturades, va contíndres, y procurà dissimular la rabiola que li escapava pels ulls, sumintse, per axò, en un mutisme prou traydor.