No hem trobat més qu'un tílbury molt alt y... jo so tan poch lleugera...—
Llavors, en Deberga, qu'havía notat com la Pilar acabava de cassar aquelles mirades
comprometedores, cuytà a respondre que axò no podía ésser obstacle, en quant ella podría ocupar el seu lloch en el landeau y en Rossendo y ell anar en el tílbury.
—Veu, com ho arregla'l senyor? Vamos, anímis...—afegí la Pilar, ab tota intenció.
La Roig gosà encara rodar el cap com si realment estès resignada a no anarhi y, ab somrís amarch, digué qu'axò fora abusar d'una galantería extremada; però veyent que'ls altres no insistían y aprofitantse de l'empenteta que li dava en Rossendo en forma de recel de que aquells senyors poguessin pendre a desayre la negativa, cuytà a accedir, si li era permès mudarse'l vestit en un moment.
L'Elvira frisava, se moría de rabia, no sabía perdonar lo que creya escrúpols d'educació de la seva mare y d'en Deberga, a qui, interiorment, negava fins el dret, en bona cortesía, de cedir el lloch que li havían ofert a ell. Però com que no era ocasió de tornar a fer criaturades, va contíndres, y procurà dissimular la rabiola que li escapava pels ulls, sumintse, per axò, en un mutisme prou traydor.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat revisada.