Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/129

 —Qu'es un tipo molt estrany ò que...
 —O que... què? —
 La noya's repensà y emmudí. Els ulls se li anegaren de llàgrimes, sobtant a la mare d'una manera extranya.
 —Còm! Ploras?—feu la Pilar, posantse repentinament roja y procurant llegir en els ulls de sa filla'l secret d'aquell plor.—Y ara! Quína estranyesa! Dígas, dígas, filla meva... ò què?
 —No, no m'ho fassis dir: déxaho córrer;—rondinà la noya, ab veu enrogallada.
 Però aquest plor excitava massa la curiositat de la mare pera que aquesta pogués dexar d'insistir:
  — O que... què? Dígaho, dígaho; vuy saberho.—
 L'Elvira s'empassà les llàgrimes, y mirant descaradament a sa mare, ab una d'aquelles rauxes que la foragitavan, exclamà:
 —O que, tu tens la culpa de tot.
 —Jo?—exclamà, a sa vegada, la Pilar, esdevenint blanca com la mort.—Sempre jo!... Deu te pagi la caritat!—Y dexant caure'l cap enrera y'isbrassos penjant, restà mirant al cel ab amarch defalliment.
 No podía ni 'pensar en el gran desitx egoista que tenía de casar la seva filla ab aquell home, que, per misteri inexplicable, no sentís la Pilar, tot al ensemps, un regust