Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/131

posta al temor ab que havía sigut esperada, que donya Pilar se sentí sotregada y esmaperduda com si se li esquexés alguna entranya vital. No d'altra manera s'explica que quedessen refrenats els vehements impulsos que tot seguit sentí d'abrassar a sa filla y menjàrsela a petons. «Oh, que lluny, gràcies a Deu, que lluny estava, aquesta, de possehir el secret que l'acorava a n'ella! ¿Còm haver temut ni un moment qu'hagués pogut possehirlo? ¡Quínes falornies crea la fantasía tan diferentes de la veritat! Lo qu'havía fet, l'Elvira, era revelar indirectament l'amor qu'havía sabut inspirarli l'home que ja li volía donar sa mare per espòs. Y sinó ¿a què aquelles llàgrimes de qui no havía plorat sinó de petita?» La Pilar rumià ben be les tres últimes paraules «posarnos un obstacle,» y, acabades ses reflexions, corregué tota animosa a trobar la noya.
 Aquesta, tancada ab pany y clau dins de sa cambra, acabà per accedir als prechs de sa mare. Obrí la porta y, de primer, esquerpa y muda a totes les interpelacions y prechs, acabà per dexarse, al fi, besar el cabell y axugarse les darreres llàgrimes per la mà amorosa d'aquella pobra dóna, que havía portat sa bondat fins a seures aquella filla a la falda.