tremí de cap a peus. «Nó, nó, aquella gata-moxa no treballava pera'l seu fill; treballava pera si matexa. La conversa no havía versat sobre'l Deberga que, demà per demà, volgués entrar per les víes series de la vida; sinó sobre'l Tenori actual, dotat de seduccions irresistibles pera les dones ja expertes en lo navegar per les esculloses mars del gran món. ¿A què venia, donchs, el desvergonyiment qu'aquella dòna acabava de soltar, tan personal, tan plè de verí? ¿Podían per ventura haverli arrancat uns judicis tan generals y vulgars com els qu'ella acabava de fer, prenentlos al peu de la lletra? Nó, de cap manera. Totes les ànimes pures, totes les conciencies tranquiles los aplaudirían com a rahons de sentit comú. ¿Còm, donchs, haurían pogut fet saltar a n'aquella dòna de si tan garneua y ordinariament serena, sinó prenentlos per indirectes intencionades?» La Pilar recordà tota la fruició ab que la Roig li parlà d'en Deberga'l primer cop, els alegroys y extrems que tingué al trobarlo a Mont-Lluís, l'afany mal dissimulat d'anar ab ell a Font-Romeu, la destresa desplegada pera parlar un moment a soles al devallar del Padró... ¿Què més, què més, qu'aquella conversa sostinguda ab veu baxa y que tenía a n'ell tan anguniós, que no parava de guaytar, tan-
