Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/157

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

—Senyora, no digui axò; vostè s'ho afigura.
 —¡Axís, axís va ser!—feya en Rossendo.—Tant, que, míris, vaig estar a punt y tot d'anar a darli un revés. Y encara, quan la vegi, no sé, no sé, si'm sabré pas contenir.
 —¿Però y l'Elvira, donchs?—preguntà l'Ortal, escandalisat.
 —Aquí està la demostració de lo que jo els hi deya. Vostè ha vist, Julita, que, a casa de vostès, l'Elvireta sempre m'havía fet el mellor paper. Donchs, aquí, filla, uns llavis axís! May qu'he anat a casa seva, m'ha volgut veure: l'altre día, a Mont-Lluís, la vaig tenir de saludar jo, jo! Pel camí de Font-Romeu, no'm va dir ni tres paraules. Allí, al despaig de medalles, va donar l'afront al noy de no volerli acceptar ni la més petita friolera, y, segons aquest m'ha contat, tot aquest estiu l'ha estat atropellant per rès, per una ximplería de joves.
 —¡Oh! ¡y quíns rebufos! ¡quínes insolències!—afegí ell, ingènuament y tornantse roget.
 —Be, nó; axò son coses de noya; criaturades, rès més;—feren els oncles, que, recordant la manía que l'Elvireta tenía a n'en Rossendo, casi casi no's podían aguantar el riure.
 —Ah, nó, nó; no me la pintin pas tan