—Be, lo del ram, en sí no significaría rès. Una persona educada, com es ell, que axò no's pot negar qu'ho es, may tindrà rès d'extrany ¿veritat? qu'envíe un ram a les senyores de qui acaba de rebre un obsequi, com ell havía rebut a Ribes. ¿Quants no n'has regalat tu mateix, fill meu, per pura galantería?
—En fi, senyora, crègui, que sentim molt, molt, lo qu'ha passat y que li agrahim
de tot cor l'intenció que vostè duya, ¡pobra! ¡pobra!—va dir la Julita, allargantli la mà.
—Míris; ara veurà si jo so gens rencorosa. Ab tot y lo qu'ha passat, lo que jo
voldría, lo que jo desitjo de tot cor, fins al punt de que daría, per ben empleat y tot el
sofocon que vaig rebre, es que, ja que llavors, no va valer el meu avís, vostès, que no estan tan cegos com aquella mare, poguessin arrencar encara a la seva nebodeta de les garres d'aqueix gavilan. ¡Ay, quína obra de caritat farían, Senyor! ¡quína obra de
caritat! Jo crech qu'aquest encuentro haurà sigut providencial, per que, ja ho veuen:
vostès arriban quan jo me'n vaig. Un día més y ja era tart. A veure, donchs, si Deu
Nostre Senyor, que vetlla sempre pels ignocents, ho haurà fet axís pera que mellor rehixi la meva obra.
—Vostè es molt bona, donya Pomposa;
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/159
Aquesta pàgina ha estat revisada.
