prés, hi tornà, y donava fè d'haver obehit, portant de la mà, fins als peus matexos d'aquella afligida mare, al nen qu'ella li havía tant recomanat.
—Fill meu, fill meu! Pobre papà! Ja no'l veurèm may més!—exclamà ella, omplint a la criatura de petons barrejats de llàgrimes.
Van acullir aquest crit del cor en llarch y respetuós silenci totes les senyores allí reunides; y'ls caps del dol qu'havían precedit a n'en Deberga y que's mantenían encara drets, axís se quedaren fins que'l capellà, allargant la mà a donya Pilar, inicià la desfilada, aconsellant pietosament, resignació cristiana y devoció pera encomenar a Deu l'ànima del difunt.
Ab aquest senyor van, llavors, cuytar a despedirse, ab molts oferiments, tres senyores y'l cosí llunyà. En Deberga, per el contrari, va asseures, en actitut espectant.
—Aquest dèu ser aquell jove que van conèxer a Puigcerdà,—digué la Clotilde a
l'Osita, dissimuladament.
—Ho suposo.
—Es ben guapo.
—Sí, té bona presencia.
—Si es ell, ja te'n contaré coses. Una amiga meva'l coneix molt. ¿Te quedas, encara? Jo, filla, me'n tinch d'anar.—
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/185
Aquesta pàgina ha estat revisada.
