Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/187

passar la porta del escriptori, se dexà anar abatuda demunt d'una cadira, tornant a rompre'l plor. «¡Quína soletat! ¡Quànta perversitat la rodejava! ¿Què volían dir les insinuacions grosseres, les reserves, les mirades y les rialletes extranyes ab que acabava de despedirse aquell home? ¿Era que fins els parents de parents tindrían dret a intervenir en tots els actes de sa vida, a exigirli fins compte de l'elecció de ses amistats y a aquilatar els graus de puresa qu'en aquest afecte ella posava? El tò, evidentment intencionat ab que, aquell Ortal, s'havía atrevit a pronunciar la... suposició, no era una afronta a la seva castedat de dòna honrada? ¿Ab quín dret se permetía insultarla axís, qui, de vèurela casada ò escudada per un pare, se'n hauría guardat be prou? Oh! ni aquell pare, que'ls anys havían reduhit a la més mísera sombra de tal, ni aquell pare li quedava ja! ¡Quína soletat més gran en mitx de la fredor y perversitat que l'envoltavan!»
 Per sort, al arribar a n'aquest punt de ses alarmes exagerades, va recordarse de que, a la saleta, l'esperavan l'Enriquet y un bon amich, l'estimat de sa filla, l'home potser enviat per Deu pera deslliurarla un día de les urpes del Ortal, y com si tot d'una se li obrissin les portes del cel, s'axecà y corregué tota frisosa a reunirse ab ells.