mejant, encengué'ls llums, y la Pilar llegí'l telegrama. Venía de San Sebastian. L'Ortal se dolía del retart ab que havían rebut la trista nova. Enviava'l pèsam y anunciava la vinguda de tots pera'l día dels funerals, qu'esperava li avisessin a temps.
La Pilar va tenir de dominarse molt pera no fer d'aquell paper un manyoch y llensarlo ab fúria a terra, caygué desmayadament al sofà, y esclatà en plors. L'Enriquet,
tot esverat per lo imprevist de l'escena, s'enfilà de genolls al sofà y acaronà a sa mare, la criada's retirà discretament, y en Deberga, apoderantse d'una mà de la seva amiga, exclamà ab tò suplicant:
—Pilar, per Deu; no's disgusti axís. Ells matexos la treuen de dubtes.
—Dispènsim, Deberga, dispènsim;—exclamà ella, ab veu enrogallada y axugantse les llàgrimes.—Estich molt nerviosa; y no sé lo que'm faig.—Y aquí tornà a sumicar, planyentse en veu alta, sense adonarsen, de lo poch estimat que fou pels seus, son pare; de lo poch qu'ho era ella matexa.
Però en aquell moment, aparegué al llindar de la porta la negra silueta d'un sacerdot. Era'l pare Saltor, confessor de l'Elvireta, a qui donya Pilar sols conexía de vèurel atravessar la capella del carrer de Casp y ficarse al confessonari.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/191
Aquesta pàgina ha estat revisada.
