despullat d'aquelles dolses tendrors que fan l'encís més capdal de la dóna... tampoch, tampoch li acabavan de plaure. Solzament més tart, quan a Puigcerdà pogué destriar ben be, ab el tracte continuat, lo natural y lo postís de tot aquell caràcter, arribà a perdonarli fàcilment, com una criaturada, el gust extravagant de voler aparèxer més extremada de lo qu'era. Sols llavors, d'en tant en tant, alguna de ses rauxes van lograr ferli certa gracia com originalitats perdonables d'un caràcter marcadament individual. Però resumint ben be, sempre qui major atractiu havía tingut pera ell, era la Pilar, aquella dòna, dolsa, tendra, sentimental, simpàtica fins en les majors exageracions de sos romanticismes innegables.
Y ja aquí, tractant d'analisar mellor el per què de la fiblada interior qu'acabava de rebre, recordà tot seguit, que, ni quan hagué de fugir de la viuda Roig, ni en les semi-anyoranses després sentides, ni en els impulsos d'escriure que tants y tants cops va haver de reprimir, hi figurava pera rès l'Elvira. Mentalment, totes aquelles epístoles, que may va escriure, ell les endressava a la Pilar, a aquella amiga adorable, que l'avara de la sòrt no li havía ofert fins ara, y a la qui, en somnis y soli-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/199
Aquesta pàgina ha estat revisada.
