tar tan sols qu'enclogués dins de sí cap grillet ni amargantor d'esclavitut. Tots els companys el consideravan hereu necessari d'aquella mare adoptiva; ell esperava serho axímateix... ¿Per què, donchs, amohinarse? Però, allà, dalt del Padró de Font Romeu, en aquell petit moment d'intens encís que sentí pera l'Elvira, obrí de cop els ulls a la realitat y s'esferehí. «Nó, mentres visqués donya Tula, ell no's podía mirar ni aquella noya ni cap d'altra rica axís, ab intenció de casarshi! Ell era pobre y massa orgullós pera fer un casament humiliant». Per axò procurà sofocar el seu cor desseguida, y quan, a Barcelona, se va sentir tan aviat distret de l'Elvireta, benehí ab goig sa forsa de voluntat atribuhintli'l miracle. Mes... ara, ara... que's tornava a trobar en una situació consemblant... ¿li bastaría igualment la voluntat, pera sortejar el perill?
Aquest dubte inesperat li arrancà una suhor freda; però de sobte, posantse sobre sí, exclamà interiorment: «¿Y per què no? Precisament, rès proba tant la possibilitat de lograr una cosa com el fet mateix d'haverla ja lograda un cop».
Y llavors, sentintse ja bonxich aconortat y animós, s'axecà, abandonà la cambra y passà al seu escriptori, cercant instintiva-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/204
Aquesta pàgina ha estat revisada.
