ta, cregués donar una alegría al amich d'abans, fentli a saber que seguía essent ditxosa. Y aquesta consideració, que tingué
per la més certa, feu a n'en Deberga una gracia tan gran, que de bona gana perdonà tot seguit el desengany y'l temps perdut. Sopà sense pensarhi més, y en acabat, com els salons de conversa's ressentíssin encara de la deserció d'estiu, entrà a la sala de jòch
a fer una estona'l baccarat.
Però aquella nit dormí malament, fou per ell una nit d'insomni, anguniosa y llarga. Per sort, allans a les sis, pogué
clucar l'ull, s'adormí y, com fins a mitx-día ningú'l despertà, al llevarse, se va sentir ja un xich refet.
De seguida, va recordarse d'aquell «ay, per Deu no'm dexi» que se li havía clavat tan endins de l'ànima, y al veure que ja
s'atansava l'hora propicia de darli compliment, el cor se li espandí tot.
Per fi, a la una, sortí la tía pera asseures a taula. Blanca com un paper, xuclada de cara, ab aquells ulls rodons de miope resaltant com els de peix mort de les amoratades conques, la blanca cofia planxadíssima enquadrant tota aquella fesomía de gosset d'aygues, amagant la major part de la poca cabellera grisa qu'enribetava la carena de son front oprimit y bonyegut, se
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/208
Aquesta pàgina ha estat revisada.
